Els mots de Cassandra - Rubén Pla

En Rubén Pla, pertany a una nissaga d’autors del Barcelonès Nord nascuts sota el signe d’una Democràcia hemofílica i bananera, fill de classe treballadora que viurà sent paraula emmudida i morirà sent classe treballadora. Enemic dels seus millors amics i, com acostuma a ser habitual en aquests casos, amb pocs lectors fidels (de moment s’ha sabut guanyar a qui, contagiat, escriu aquestes línies).
Nafra, escarni, tabú, eufemisme, teranyina, parany, laberint... són paraules, l’única substància d’on l’autor ha forjat la seva poció antivírica i atòmica davant l’existència, pròpia i aliena, entaforant-la de silencis insurgents contra les parets del món més sord: els dels altres, els escollits. De paraula pudent, heus aquí la crosta ferida de la llum, la forma de la bèstia, la condemna de l’entranya, la veu de la sang. La d’una foscor massa tendra per brollar enfora, a la vora del Besòs.

Cada Nadal,
una família humil
al menjador
de cada cristià.
Em refereixo al pessebre.
Els pobres de plàstic
es poden guardar
dins caixes de sabates
la resta de l’any.


Només
qui posseeix
comet abús.
Amo ni de tu.


M’emplena el so
dels mots.
Més que qualsevol
altra cosa,
aquesta remor
a la gola,
aquesta música amagada,
aquest to baix
és meu
i em fa proper.
És per això
que estimo la poesia.


A partir d’ara
sóc vostre amo.
Mag, prestidigitador,
falsari, demagog.
L’actitud ho és tot,
la capacitat per a l’engany
et farà expandir el teu ego
dins el cap dels altres
en furibund Lebesraüm.
És per això
que odio
els poetes.