Festes desfetes i vint cançons amb tornada - Valentí Soler

Potser, també, allò que hi trobo és la complementació que resulta de l’aparellament. Festes desfetes i Vint cançons amb tornada formen un conjunt integrador. Amb Festes desfetes sóc impregnat d’un pas del temps objectivat, aquell pas del temps que prové d’un calendari, del nostre estructurat calendari; amb Vint cançons amb tornada sóc despullat de l’embolcall temporal exterior i esdevinc tot jo només moment o moments.
Potser és, doncs, l’existencialitat humana allò que hi trobo. Valentí Soler escriu el pas del temps. Escriu la subtil substància d’un present. I d’un altre present. I d’un altre... I d’un altre... I escriu la subtil buidor d’un passat ja passat. I escriu la boira tènue de la desaparició futura que anomenem mort o la boira espessa d’aquella altra desaparició que anomenem, en uns casos, afusellament i, en altres, suïcidi.




Tant com els Reis, després també ens traïren
totes les coses, les antigues coses
ja sense nom, paraules degradades,
mots expulsats de l’antic paradís
on cada ésser tenia el seu nom
en nostra parla: perquè En Massagran,
La Ventafocs i el mateix Cigronet
o eren morts o havien fugit
cap a l’exili.


El mestre ens renyava,
bigotet negre, tot brandant la canya
tendra d’Amèrica, i ens feia escriure
quatre-cents cops que no ho faríem més
-fos el que fos, car tot era pecat-,
i en castellà, és clar, imperial
llengua en què tot, absolutament tot
ens era dat i, doncs, ens era pres.


En aquell temps els arcàngels
encara volaven esbiaixats i anaven a mal borràs.
Algun d’escadusser n’hi havia
que s’estava dins del marc, tot ullobert i alabadat,
l’espasa dreta com un ciri, cantant salms militars.
Els més agosarats, duien els llavis amarats de móres,
i exhibien una impúdica llengua blava, vibràtil i freda,
presumptament empenyorada
a corre-cuita pel serpent bíblic,
a l’última fila del Cine Nou, empès pel furor lumínic
de l’acomodador manco ex-combatent,
el de la camisa blava arremangada a un braç
i mitja màniga amb imperdible a l’absent.
Duien els llavis amarats de móres,
els arcàngels desnonats, i anaven a mal borràs.
De fet, mai no n’havien sabut, de volar.
I, per viatjar de franc, s’aferraven als pals dels tròleis,
talment unes banderes que voleiaven
i fremien al vent.


Capvespre
Celats ponents
evoquen flaires
d’occipital
i dolç origen.

Rígid i dur,
dit atzarós
s’emporta el fil
d’un riu quiet

Celats ponents.