Quadricromia al blanc - Antònia Sabater Bilbeny

 Antònia Sabater Bilbeny, que ja havia donat prova en les

 

obres anteriors de la seva destresa poètica, ha entomat
el repte demostrant que posseeix aquella habilitat que
consisteix a penetrar el fons de les coses amb una mirada
alhora crítica i empàtica (la percepció sempre és prèvia
a l’acte creatiu), perquè, de fet, estima la vida a fons i és
precisament amb allò que més ens importa que més esmolem
el judici. És així com, amb la veu compromesa i la
tessitura vital de qui ha assolit un grau de coneixement
del món i dels seus topants, l’autora va confegint un calidoscopi
ben suggestiu a través del qual ens aboquem als
abismes interiors de la realitat humana.
Us disposeu a encetar el recorregut a través d’un poemari de to confidencial però de vibració intensa, que combina encertadament un receptacle de tall clàssic amb una sensibilitat de fons inequívocament contemporània. Un itinerari que ens convida a reflexionar sobre la naturalesa de les coses en la mesura que ens va descobrint, a cada revolt, petits esclats de llum que poden prendre la forma de l’aforisme irònic, de l’observació sagaç, de la meditació ponderada o de la confessió íntima, però sempre, al capdavall, espurnes que acaben per amollar a mig aire l’alè reconfortant de la paraula ben ajustada per il·luminar el nostre pas d’éssers aclaparats per la incertesa, quan reeixim a constatar que “A pas de lluna / els encenalls aprenen / de la carícia”.
Miquel-Lluís Muntané

XI
Amb cada ona
miralls trencats de plata.
Aiguamarina.

Coltell de ploma
el xiscle en giragonsa
de les gavines.

Boira ferida.
Passatge al sol. Finestra
de cotó en rama.

La quilla aixeca
cimalls al blau en calma.
Sal d’aquarel·la.


XIV
En un exili
de fanalets encesos
els besos moren.

El tedi estira
la moixa comitiva
per les glaceres.

Polsims de sofre
té el nostre dormitori
a partir d’ara.

Al frontispici
l’arc de llavors de lotus
se’ns momifica.