Pel camí dels blaus - Bea Ruiz

 Llegir els poemes de Bea Ruiz és entrar en un món de màgia i de somni. Només obrir el llibre, des del primer vers i de manera trepidant, hi trobem elements de l’entorn quotidià que adquireixen vida pròpia, una nova significació més enllà del que la convenció habitual els atribueix. Bé, direu: això és l’essència de la poesia, no? I, efectivament, és així.

Tomàs Garcés deia que l’oscil·lació entre el desig i l’enyorança, entre la joia i la recança, són la trama i l’ordit vital en què es va teixint el fet poètic. Garcés, però, encara introduïa uns altres requisits com a elements cabdals per a la consolidació de la creació poètica: la màgia i el somni.
Tanmateix, aquest món de màgia i somnis no ens allunya dels neguits humans. Ben al contrari, diríem que per contrast en potencia la presència, com trobem quan manifesta un sentiment que tothom pot haver experimentat, com és el de la solitud, però que la poeta personalitza i expressa així de delicadament: “La meva vida era com un ocell de solitud / que viatja només en hores de mitjanit.” (...) “Vull veure l’ocell de solitud, / ja m’he ofegat massa / en el meu mar de pètals negres.”   
Bea Ruiz amb aquest llibre aconsegueix el seu propòsit. Només començar a llegir, i ja no podrem aturar-nos.  Ens pren, ens fa seguir-la i començar a endinsar-nos en aquell indret màgic on “quan els camins es tornen blaus / la lluna els domina i el cor se’n va cap al mar”. Ja no podem fer-nos enrere. Atrapats com a lectors, gaudirem compartint i fent també nostre aquest seu món on coexisteixen realitat i somni.