Asefru i Yiman (elegia) - Jordi Badiella
"La creació d’aquesta elegia va sorgir de l’adopció d’un pensament que ens ha ajudat a veure el món correctament. En efecte, quan Ludwig Wittgenstein va escriure la darrera proposició del Tractatus: “D’allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”, va dotar-nos d’un punt de vista nou i òptim per escometre els temes que des de la nit dels temps han propiciat la creació artística, entre els quals, el de la mort. Naturalment.
Ras i curt, davant la pèrdua de l’Esteve i l’Σemmar, només la poesia visual m’ha servit les eines per poder parlar d’allò que no es pot parlar. Veure i sentir –aquesta és la proposta–, a través d’uns signes tan universals com poden ser-ho els de la música, i fer-ho, també, a través de dos codis pertinents per a aquesta tasca: les formes de l’alfabet llatí extretes de les inscripcions fetes entre els segles VII i X en les ares de les esglésies de Sant Pere de Terrassa, i l’alfabet tifinag, propi dels habitants del desert on l’Σemmar va viure i reposa per sempre. La resta, –ja ens ho podem imaginar–, és silenci." (Jordi Badiella)
