El misantrop - Hilari de Cara

Com un cadell es llepa
les ferides, l’herba alta,
la planura oberta, els ullals
esmolats d’un pare bord 
bramen a l’aire espès.

No t’esmicolis mai, balast,
no et vull d’arena
sota el ferro ferm dels rails.
Malgrat tot, vull arribar a l’estació amb tu.
Claror.

Ah!, si es pogués explicar la veritat,
és a dir la incertesa, amb paraules precises.
Estem abocats a dir el món
amb el cop de puny d’una rosa.

S’inscriu amb agulles quasi cruels
en el riu de la sang, damunt l’herba
generosa de la pell i ens explica
el pas de la cendra. Cada instant
esdevé una catifa de records. Demà,
¿deixarà de córrer el temps?
Trens de l’alba espurnegen sobre els rails
davant l’arena mossegada pel llevant
mostrant els dics despullats, les roques nues,
amartellant cada deu minuts el ferro camí
de Mataró, camí de Barcelona lliscant
el pont del petroli desfullat sota el sol
enfurismat pel puré de boira de poma.
Més enllà de la Rambla de Santa Madrona,
diuen els més vells que un temps la trinxa
de mar que va de les façanes de ca seva
a Mallorca, a un bocí de nou metres era seu,
de la serra de Tramuntana, mar, peixos,
hams, sorra, suïcides. Passen els trens
pertinaços davant la petjada dels nadius
i de forasters en ziga-zagues d’una llengua
imposada que fan esvalotar palmeres
vinclades, amants encara vives, ja granades.
A la placeta d’en Gual comença a esborrar-se
un mosaic rodó amb versos feliços.