El somni més blanc - Laia Manresa Casals

 Aquest és un llibre que comença pel final. El final d’una travessia que s’allargà almenys tres vides, que abastà continents, mars, boscos i traçà un arc vital. Una heroïna errant va patir, es va adormir, somnià, es despertà, lluità contra els monstres més tenebrosos de fora i de dins, i va recuperar la llibertat de ballar. No pas lliure de ferides (de les que es veuen i de les que no), esgarrinxades al vestit i nusos ferotges als cabells. Va deixar escampades arreu, ressecades al sol d’algun desert, les pells que va anar mudant.

El jo d’aquests poemes retrocedeix, des d’un lloc segur i confortable, per explicar allò a què va sobreviure. Posar la veu i el cos al relat, reviure’l a través de la paraula poètica, li permet llaurar un anomenar gairebé oracular, que designa en futur a una dona nova. Que és la mateixa i no, “de fet, he estat sempre aquí”.
Aquest llibre celebra el reencontre i fa d’això una poètica. Per aconseguir tal fita cal haver marxat lluny i haver viscut algunes vides. Com passa en el tradicional esquema narratiu del “viatge de l’heroi” dels contes clàssics, ella torna i, des de la singularitat d’aquest refugi, pot llegir-se a si mateixa en retrospectiva. Llegir-se és contar, contar és cantar.

Laia Manresa Casals (Barcelona, 1973) guionista, directora de cinema i periodista catalana.
Llicenciada en Periodisme i Màster d'Escriptura de Guions per a la Televisió i el Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona, l'any 2000 començà a treballar amb el cineasta Joaquim Jordà i escriví amb ell els guions de les seves darreres pel·lícules: De nens (2003), Veinte años no es nada (2004) i Més enllà del mirall (2006).
L'any 2010 s'estrenà com a directora amb la pel·lícula documental Morir de día i a partir de llavors combinà els guions amb la realització audiovisual, especialment en l'àmbit documental. Alguns títols són: Tan petita (2012), La Muntanya (2015), Loba (Catherine Béchard, 2015) o Idrissa, crónica d'una mort qualsevol (Xavi Artigas i Xapo Ortega, 2018).

Poètica I
Per fi he tornat als mots
com la que torna a casa
després d’un llarg viatge.
El cau estava intacte,
sense gota de pols.
Hi eren totes les lletres
i m’han encerclat.
Brúixola, estrella, camí.

T’escoltaré la veu
i em semblarà la meva.
Llavors assajarem veritats,
a les palpentes.
El dolor que diguis
farà el meu estret.
Serenament,
esberlarem el vespre.
Les dues juntes som molt més
que som, per separat, les dues.
Després en vindran d’altres
amb mans i peus de gebre
adés de cloure el desig
en golfes estranyes.
Seguim tancades a les cambres
però a voltes cacem somnis,
quan esmicolem el seny,
alegres i despentinades.