Exercicis màgics - Daniel Nomen

Només en una arcàdia fóra lícit
cantar les meravelles del que és obvi;
així, la blanca curiositat dels nens
o els cicles resplendents de la natura.
Només en una arcàdia fóra lícit
sentir el goig de ser humà, sentir-se lliure,
confondre, mansament, la realitat, els somnis
o evitar-se el temor de fer front al mirall.
Només en una arcàdia fóra lícit
viatjar endins com en una odissea,
sense por de trobar-se un infern,
versió cruel de nosaltres mateixos.
Només en una arcàdia fóra lícit
riure’s del temps, rifar-se de la mort.

No és imputable a error o descurança
el ritme desigual i abrupte dels meus versos
perquè els deixo fluir, desafiants,
tal com ragen la nit, la desmesura
o la felicitat de certs moments,
escadussers i tímids, de la humana natura;
perquè, altius, se m’imposen
amb una màgia pròpia
només per al meu ús, sense esperança
que volin més enllà de l’horitzó
o de l’infern que sóc en mi mateix.
Així les coses, ¿d’on la tenacitat que no em permet
ignorar-los, optar pel bell silenci
susceptible d’omplir-se amb altres versos
més savis, mesurats i harmoniosos?
Potser és que, en l’Occident
malalt fins a la mort d’economia,
els homes i les dones hem cregut
que el pronom enganyós de la primera
persona singular fou inventat
amb l’únic objectiu de designar-nos
originals, aïllats, irrepetibles.