Taps de llum zenital - Genís Cano

Teniu entre les mans Taps de llum zenital, el poemari pòstum del Genís i, al meu entendre, el millor que va escriure mai. A diferència d’altres llibres de poesia anteriors, com Els traus postmoderns, Els sots psicodèlics, Gran xona ganxona, Deixar-se de xarxes i Rebaixins endins, el nou recull no es deixa dur tant pels jocs estilístics, pel joc fonètic, i esdevé una crònica de la malaltia. En alguns moments, el contacte amb la mort és tan present que el Genís juga totes les bases del seu estil i les concentra en versos, que són pràcticament epigrames -o epitafis- sobre la situació: «Quan Satan s’atansa tant». Els records, els somnis i els pensaments que m’acompanyen del meu amic tenen molt a veure també amb la manera de captar la realitat de Jung. (del pròleg de David Castillo)

massa feina massa
servidor fora de servei
ha estat impossible fer la connexió
informació gratuïta de gran amenitat
no més cafeïna
el mòbil està apagat o fora
de cobertura de xocolata amb paper de plata
trucant a control marcant rellotge
ferotge
clenbuterol al fetge i nacions de radiacions
fallides identitats del número secret
pallissa de cinturó a punt de pet
espais lliure de fums de patums
solidaritat amb qui parla sol del la llei de sòl
caritat amb qui no té temps ni per follar dret

ni ganes

Sóc entre ben poc i gairebé res
un tanmateix tu
que mines el que camines
amb el turmell tumefacte
de la nova classe obrera
heroica furiosa ramblera
mosca merdera en pastera
cap a una sopa consonant
vers la diàspora rogant
interrogant

quan satan s’atansa tant
t’estimo testimoni
tastet de xinximoni
testament del meu dimoni
escafandra en el líquid amniòtic
de la grandíssima contestatària
mare de totes les revolucions
i transformacions de la terra
simbiòtica i osmòtica
mítica psicoanalítica
pragmàtica catalítica
dona doncs ara mateix
ventilem la campaneta
amb telepatia i sense
tutela
com un nyú
en el port d’Ostia, tu.