Teresa la mòmia - Lluís Calvo i David caño

r)
Ho han arrasat tot.

Les cartes d’amor amb lletra infantil,
les cendres de la nit, l’arc i la font,
les factures. Fins i tot, les ganes de cardar
dels gossos. Lliures. Camp a través.
Desafiadors.

La nena et mira directament als ulls.
Creua la via corrents.
Desapareix.

s)
Camino per aquests carrers
resseguint les cicatrius
d’uns temps que van ser feliços.
No més opulents ni precaris,
sinó més imprevisibles.
És a dir, més perillosos.
Salvatges.

1096)
I Joseph Beuys sobrevola Crimea
amb l’avió de la Luftwaffe
i, de sobte, d’una revolada,
hi albira tot el món de l’art:
el bistec tàrtar, la textura pètria,
el toc sublim dels roures.
Els trànsits humans
són inabastables.
I la perfomance acaba aquí.

p)
Sentir endins la lentitud
i rendir-te a la bellesa més absoluta:
un avió s’apropa a la torre impenetrable,
la flama avança per Watts, per Newgate,
camí de l’altar romànic. La bomba Orsini cau.
Mentre, el tumult de desarrelats captura el dictador
i l’apunyala fins a fer-lo caure. Tot ben Occident.
Com un poema de Yeats. O el silenci que es dilata.
No som romàntics.