Dies de pols i pintura tendra - Alfons Navarret

La construcció d’una casa es fa mitjançant la memòria i l’oblit. Sense l’un ni l’altra, els records, les petjades recents i les paraules que ens defineixen no omplirien l’espai ni el buit. Les paraules són fetes de sucre, de cendra, són matèria de les parets que arrelen i creixen. A Dies de pols i pintura tendra el cos del llenguatge amara l’espai interior i l’espai exterior. En la casa transiten les mateixes veus de sempre, i d’ara; d’aquells que hi viuen i fan viva la llar. El pes de les imatges pictòriques al llarg del llibre donen gruix als poemes. El gest és visual, les paraules són notes pictòriques al llenç blanc de la pàgina. Comprovem que són el símbol del pas del temps que, com bé sabem, es defineix per la incertesa del després i l’oblit de l’abans. L’instant perdura en les diverses estances dels nostres dies breus i lents.

15.
vas ballar
una nit sencera
passes lentes amb sordina
recobertes amb gasses de colors d’insectes
per mants de llençols
com un petit fantasma
embolicada d’imatges
que travessaran parets

van
ballar
i calia el moviment
turgent i eteri
la llangor esvaïda
un impasse cert
de sobtada incertesa
per dur el dubte
dubte
on a poc
a poc
t’abraçares

en un calmat entusiasme
el ball finí:
la pell dibuixa encara
aquest nou ritme:
sòlida i minúscula intangibilitat
de les habitacions desertes.

14.
un quadre
que ningú
no ha penjat

un retrat
que a ningú
no representa

mes ha passat
un temps
tan valuós

informant tothom
d’una submisa
insistència

hi ha rastres
d’allò que no som
que ens eternitzen.