Esta página está en construcción.
Paco Fanés ens ofereix un nou poemari, compost per cinquanta nou poemes, dividits en dues parts, la primera de les quals travessa el mirall amb el qual s’enfrontava -“és l’hora t’esperen”, o sigui, la vida que ens defuigper transformar-se en la segona -“vist i no vist”, o sigui, la literatura que ens reté. Amb aquests elements sàviament orquestrats, Fanés podria haver fet una elegia a la fi d’una època -una mena de retaule amb èpica de barriada- doblat amb un cant a la derrota del poeta, una mena d’auto compassió amb lírica de bolero. Una tria ben legítima, és clar, però de resultats dubtosos, perquè, encara que el subjecte pogués semblar el mateix, la veu per força hauria de sonar ben distinta. Amb l’artifici a la vista de tothom, no ens trobaríem, com he dit, davant d’un poemari, sinó amb dues composicions apedaçades. I aquest no és el cas. Fanés ha evitat el camí més fàcil, o sigui, les expansions emotives i els arguments historiats, i, per tant, es troba que l’ús que pot fer del temps -del pas del temps, per ser precisos- el lliga curt -les remembrances, les aglomeracions, els encavalcaments temporals no poden ser sinó els àmbits on el mateix poema s’ha de desenvolupar, mai racons per al somieig ni per a les fugides reparadores de l’argument. D’aquí, la tensió, la sorda inquietud que acompanya la lectura d’alguns dels millors poemes del llibre “segons, fora”, “un esglaó més”; d’aquí la sensació renovada que la lectura (el temps esmerçat a llegir el poema) ens demana un esforç d’acoblament per vèncer la inèrcia imposada pel ritme intern de cada poema (el “tempo” pautat per l’autor). Si ho aconseguim, lloc i temps esdevenen una sola cosa, lligats per la veu a la qual presten acollida i ressonància.
Julià de Jòdar
diumenge
m'agradaria trobar algú per baixar al carrer
riure junts i caminar fins a l'alba furtiva
i mostrar-li
com es devora el glaç d'una vida,
com s'obre el sol d'una vida.
M'agradaria recórrer la nit que no trenca
mai els ulls,
des del buit a la plaça de les flors
on tinc encara les esveltes ruïnes d'un teatret
i raons pintades en una boca mineral.
I sortir a emprenyar l'odi. I l'odi no se'n va
perquè l'odi és allò que no es fa i es desfà
com una dansa.
segons fora!
Sempre un altre cos
amb l'univers sencer per estrenar
i treus les mans de l'infern de la jaqueta
per acariciar les sabates
i mirem l'art dels nusos mariners
que es van formant a les parets del fetge,
projectes de cant, els crits etílics
amb campana compartida, el mirall i la treva,
el desordre secret, les pel·lícules plenes
d'esperança, un rostre etern.
Les banderes per terra.
Que n'és de fantàstic
aquell altre, el calendari enlloc,
una llàgrima a temps, i si et quedes.......
