El dolor de l'home i de les coses - Kostas Kariotakis

Kariotakis no sembla que s’inscrigui gaire en la tradició poètica grega. És l’antítesi de la serena sensualitat del llenguatge poètic de Kavafis, que morirà deu anys més tard que ell tot i haver nascut trenta anys abans. I poso aquí Kavafis perquè és un referent que coneixem en català. Kariotakis és un solitari, una veu isolada. Home de cultura cosmopolita, nodreix més aviat el seu imaginari en l’univers postsimbolista francès i el clima feixuc de postguerra que donarà lloc a l’expressionisme europeu. La poesia de Kariotakis és trista, desesperançada, antièpica, i els seus versos, més que no basar-se en la metàfora, fan circular fluidament la melancolia, i la gamma d’emocions que la melancolia engendra, entre persones i coses.

ELS MEUS VERSOS
Els meus propis Versos, de la meva pròpia sang, xicots.
Parlen, però les paraules són com peces
que dono del meu propi cor,
com llàgrimes que dono dels meus ulls.
Van amb un amarg somriure,
de tant com explico la vida.
Sol i dia, i del sol en faig indument
com un cinturó per quan fosquejo.
Defineixen el cel, la terra.
Però es pregunten què hi manca encara
i s’avorreixen i es desfan sempre, fills
que van conèixer l’Aflicció per mare.
El riure de més tendra melodia,
la passió debades vesso amb la flauta;
per ells soc un rei ignorant
que va perdre l’amor de la seva gent.
I flueixen i s’apaguen i mai
no deixen de plorar poc a poc.
Mira cap a una altra banda mentre creues, oh Mortal;
Leteu, porta’m el teu vaixell, per navegar.