Els records i la mort van de marxa - Pius Morera (imatges de Toni Buch)

L’IMPLACABLE GENOLL DEL BOTXÍ

Contra les mans que crucifiquen l’alba
oposo troncs d’alzina verda i dura
i, transformant-me en un balandre, pura
esdevé, i freda, l’ona de la calba.

El cor s’hi balanceja i no se’n salva:
net sentiment estèril que perdura
dins del manyac ombratge de malura
i dels àngels de mel folrats de malva.

Cap horitzó cobeja la mirada
que guanya espai i temps en la bonança
de l’aigua que discorre sobre el mal.

No deixeu mai que es perdi l’esperança:
reneix de la solcada de l’arada
en la blava follia de la fornal.

SENSE REMEI

Ha tornat la basarda de l’alosa
per entristir els plecs d’aquell somriure
tebi que omplia tots els porus, erms,
del teu cos, també els cecs fanals de l’ànima,
el temps silenciós i el crit de mort.
Llunyana resta saludant la nit
l’alba més pura i calles. Sempre amb tu,
recer i piano que ja per sort remembres,
gris i profund, el seu lament letàrgic,
cada cop que retorni a la llera
de la memòria la placidesa
somrient de l’onada de la mar,
amabilíssima, contornejant
l’illa on encara resten corsecats,
llevats de pa i de vi, alguns companys
teus, ben morts, dessagnats sense remei.