La síndrome de la caputxeta vermella - Anna Lacruz

Així com la síndrome de Blancaneu està tipificada en psicologia, la síndrome de la Caputxeta no està plenament establerta, tot i que alguns professionals de la medicina l’usen per referir a les persones que, malgrat estar ben informades i conèixer els riscos d’una malaltia infecciosa de transmissió sexual, s’exposen a contraure-la deixant-se anar amb pràctiques de risc. En el nostre cas, el personatge Caputxeta no és algú inexpert, innocent, sinó tot el contrari: coneix les regles de joc, sap perfectament la impossibilitat d’establir un discurs amorós perdurable, el dolor que l’abandonament produirà, els enganys, les traïcions, l’espera, el buit, la inutilitat del perdó, “la llei de causa i efecte / en l’imperfecte festí de l’amor”. No obstant això, la Caputxeta torna al llop, com Sísif torna a la seva pedra, perquè, com adverteix Albert Camus, Sísif necessita la pedra per acomplir el seu destí (“ets només tuqui em manté viva”), perquè forma part d’ell mateix i del seu desafiament al món. (del pròleg d'Eduard Sanahuja)

Contracte indefinit
No hi haurà retrets de cap mena
ni violarem la llei natural del desig.
Serem lliures d’escollir el moment propici
i la infinitat de maneres de fer.
Tindrem sempre l’opció de dir que no,
sempre i quan la raó no en sigui motiu ni excusa.
Qualsevol mentida serà acceptada
si tots dos hi estem d’acord.
La veritat sempre serà veritat,
a excepció de l’anterior estrofa.
El dret a ser com som inclou també
la possibilitat de no saber qui som.
Deixarem que el destí ens uneixi i ens separi a la seva voluntat
i no hi haurà excepció que confirmi la regla.
Viurem sempre el present sense futur,
i en el cas que el passat faci presència
donarem per vàlid el record,
sense excedir-nos amb el temps.
La mínima intenció de no obeir alguna d’aquestes normes
serà motiu suficient per abolir-les.

Orgull
En teoria som allò que anomenem somni.
Un ideal de vida anònim i lliure.
A la pràctica lluitem contra gegants, molins, quixots,
sabent del cert que obrir massa l’ull
podria ferir el nostre orgull.

Parlo massa
Parlo massa.
Parlo massa
i em deixo entabanar pel teu gest.
Però tu sempre diràs que no
o faràs una tesi
i la deixaràs a la meitat.
Mai no entendré aquest menyspreu
mal posat en el teu rostre
ni les ganes de fer mal
que portes a la sang.
Virgínia Woolf tampoc no ho entendria.
Parlo massa.
Tanco poema.
Parlo massa.