Price i cia...- Diversos autors
La nit de l'11 de novembre de 2011, va ser màgica o èpica com diu el meu amic i poeta Jordi Valls. I, seguint les seves paraules, aquella nit Badalona va ser la capital catalana de la poesia. 33 poetes de totes les edats i tendències estètiques ens vam donar cita a l'Espai Betúlia de Badalona, magníficament dirigit per la Bel Graña, per commemorar el Festival de Poesia Catalana que es va celebrar al Gran Price, de Barcelona, el 25 d'abril de 1970. Com el 1970, la indignació general per moltes coses i entre d'altres pels insistents atacs a la nostra llengua, va ser un revulsiu per reunir entorn de la paraula i de la imatge poètica prop de 300 persones, absolutament entregades als trobadors i les trobairitz, amb un silenci reverencial davant cada poema i amb aplaudiments ferms i llargs. Aquella comunió amb la paraula va ser francament emotiva. Puc assegurar que quan vaig pujar a llegir el meu poema em vaig sentir aclaparat per l'energia que desprenia l'ambient de la sala.
L'acte es va completar amb una exposició de 16 poemes visuals de sengles poetes i una altra exposició de les diverses convocatòries del Price (Rodolfo del Hoyo). Aquest llibre recull els poemes llegits i exposats aquell 11-11-2011 a l'Espai Betúlia de Badalona.
Odile Arqué
...
jo que no dic nosaltres
i dic jo
que no parlo per tu
ni per vosaltres
que amb prou feines conec el meu pronom
si s’enfila al més alt d’una talaia
ni quan cau a l’avern de la gramàtica
però dic jo
i dic avui
ahir i l’altre dia
i conjugo en silenci el pany de vida
que m’ensenya pacient
a dir nosaltres
i en subjuntiu desfaig el nus
per dir demà
demà passat i l’altre
per dic que sóc
per dir que som
finalment lliures
Enric Casasses
puc estripar com un borratxo terminal endevinant-te els pensaments
puc udolar com un gos quan surt la lluna entre dos núvols
puc avisar si ve gent sense moure’m ni fer cap soroll
puc abordar la taula del costat i encendre-hi una espelma
puc fer esclatar al nas dels senyors la proto-col
puc rompre el rellotge i encetar-te una altra casta d’hores
puc moure els ossos i brandar la branca al mig del bosc
puc estimar –no et pensis que no puc– puc
però amb el cor dels lladres que dinamiten pedres
les que fan més falta
poc hi puc fer-hi re
no hi puc fer re
puc cantar non non al nen i dissoldre-li el neguit
puc fer camí amb el caminar de l’avi
puc ser les mil i una veus del riu que baixa ple
puc arribar-me ànima endins a obrir finestres fer dissabte
puc aprendre a fer-me savi només de veure com la tia talla pa
puc ajudar qui sigui a viure enllà i ençà de lleis i normes
puc repartir impunitat als perseguits dels tribunals
puc estimar –no et pensis que no puc– puc
però amb la merda morta en mala hora
que passa el riu de les venes i truca
no hi puc fer re
et puc fer l’aigua de les set herbes que preserva de tot mal
et puc esperar vora mar el temps que calgui
et puc venir a buscar muntanya endins
puc arreplegar molles de solitud a l’altra riba de la plorera
puc inventar dadà i l’amor completament de nou
puc criar la criatura enamorada que desactivarà els exèrcits
puc pujar patiment amunt com aigua de pou
puc estimar –no et pensis que no puc– puc
però contra les guerres dels imbècils que ataquen els ossos
contra l’imbècil déu de les guerres que trenca els cossos
jo sol no puc
