Ull diu - Mònica de Dalmau Mommertz

Hi ha a Ull diu una lluita per veure-hi més enllà d’allò vist. En la mesura que això només es pot acomplir a través de la paraula, esdevé una lluita per dir més enllà d’allò dit. Si la foscor de la tinta marca un camí recte i diàfan («A l’ombra de la línia / la textura de la lletra / diu a l’ull un avenir / si cert, prou clar»), el llibre s’hi perd, s’hi enfonsa, hi naufraga. La llengua hi esdevé diversa d’aquella que és habitualment. Busca «els ulls d’altres paraules». Defuig el reconeixement, la representació, la repetició d’una veu falsa per imposada —una veu que «no diu, / tan sols s’imita, / en espiral i repetició / fins al tedi, / fins al tedi». L’ús quotidià, reincident, de la llengua tendeix a empresonar-nos en hipòtesis, cercles concèntrics, inèrcies. Per contra, Mònica de Dalmau opta per la performativitat de la paraula. Fa que aquesta actuï sense guió per esquivar l’enèsima recidiva: «Li ensenyaren allò tan grotowskià / que era sovint absorta en papers d’altri. / Per allà deixava anar de la mà a l’estri / allò no seu, allò d’enllà».

 Així Ull diu esdevé un naufragi que segueix els que provocaren les radicalitats de Gimferrer, Hac Mor o Xargay —de Dalmau fou la guanyadora del 1r Premi Carles Hac Mor a plaquettes d’escriptura subversiva amb Escrit és crit (2017). Aquesta darrera va afirmar-se en el «cremar vaixells / redactar naufragis rampells / emprendre el vol amb els ocells / rumb sense cap / isotopies a tot drap / textualitzar-ho on tot cap / per no dir res». Gens lluny d’aquests principis, Ull diu comença amb l’abatiment d’un vaixell que es desvia del rumb pretès cap a la incertesa i la penombra («Les causes giren, el timó tremola, guia la foscor»). De la desorientació brota una primavera onírica al fustam del navili («Recreixen del son els verds del lleny»), la qual comporta una nova manera de navegar, d’obrir els ulls, d’escriure (no pas «avançar el pas amb la clau dels ulls», per exemple, sinó «La clau d’amb els ulls del pas enrere»). I es descobreix «La mar de nit com un verb no dit», «La poca veritat d’uns quants i un mar d’atzar». Per, finalment, trobar-se en l’alteritat («Estar amb l’altre mentre amb un»). Jordi Marrugat

Mònica de Dalmau Mommertz, Reus 1970
Llicenciada en biologia, exerceix de tècnica de prevenció de riscos laborals.
Entre el 1995 i el 2005, estudia diferents disciplines interpretatives mentre participa com a actriu en diferents obres i companyies. Després estudia forja artística a l’escola d’Art i Disseny Llotja de Barcelona i entre 2006 i el 2016 n’explora la tècnica.
Inesperadament, el 2013, s’inicia amb la poesia tot perbocant els seus Vòmits escrits. Participa fora de programa en el Festival Domini Màgic de Santa Coloma de Farners i col·labora en l’organització de les jams poètiques incloses en les activitats de l’Any Vinyoli. Des d’aleshores ha promogut i participat en múltiples recitals i activitats poètiques.
El 2017, amb Escrit és Crit, guanya el I premi Carles Hac Mor a plaquetes d’escriptura subversiva. Altres escrits els podeu trobar a Poesia als balcons (2016), Poetari n. 5 (2014), i en col·laboracions digitals: El vestit negre (2017), Bombes de llavors (2019).