Versos impertinents - Joaquim Brustenga Etxauri

Aquest recull de versos impertinents conté cent vint-i-cinc
poemes de sis versos cada un, en format pentasíl·lab i
rima assonant AABCCB. Cada un dels poemes és una petita
història que neix sense voluntat d’ofendre ningú, ans al
contrari, pretén distreure al lector de manera natural, com
natural és la vida. No s’hi diu res de nou en cap d’aquests
versos, res que no sapiguem, que no suposem o intuïm.
Al capdavall, la vida està plena d’històries com les que
aquí s’expliquen, encara que a vegades ens és més còmode
mirar cap a un altre costat i passar de llarg. Però no, la
realitat és tossuda i aquests poemes ens recorden que la
vida té moments d’alegria i de joia, però també episodis de
misèries i de traïcions.

De nit somiava
que et penetrava
sobre el llençol.
De bon matí,
vaig descobrir
que estava sol.

Quin bon partit,
va ben vestit
i és milionari,
i per més goig,
està mig boig
i és centenari.

Per mala sort
ha quedat mort
en plena acció.
Només li queda
com a bandera,
una erecció.

Les monges joves
sovint les trobes
al seminari,
fent uns cursets
sempre discrets
amb el vicari.

Ho hem de deixar,
li va dir clar
mentre l’amava.
Als peus del llit,
un vell vestit
i la sotana.

Para la mà
sense parlar,
mirant el cel.
És el corrupte,
que no té dubte
d’on posar el vel.