Dorm / Els espais ocupats

A Dorm / Els espais ocupats Sampere ens ofereix una nova ració de saviesa ben tramada en versos contundents i inquietants. Els poemes fluctuen en una constant comunió de les idees i de la música interna del poema “Llavors, les paral·leles / es troben a casa, es despullen / i apaguen el llum. I el misteri / recobra la simplicitat / de les aranyes filoses.” Observem el domini del ritme, l’administració de les pauses, l’exacta paraula per fer expressiu el sentit de cada vers, la suspensió de la idea que acaba resolent amb aquest final concret. D’altra banda, són importants les teories que Sampere construeix i destrueix com si es tractés d’un joc infantil. Sampere juga amb la imaginació per camins propis de la seriositat i coherència del discurs filosòfic, polític, ètic, o epistemològic, un bla, bla, bla que pren la quotidianitat del món modern, on sovint l’excés de trànsit a les vies del discurs contemporani porta Sampere a possibilitats insòlites del pensament, més enllà de l’onirisme de les avantguardes, perquè encara que el llibre es tituli Dorm / Els espais ocupats és un poemari molt despert, ple de símbols que ballen al so del poeta. (del pròleg de Jordi Valls)

DORM

Dorm, dorm, meravellosa
criatura, que vindries tu
i què l’hi diries
si no us heu vist mai?

 
En canvi, d’un terrible somni
infantil vénen les mares
i les ombres, i la repetició
de les mares i les ombres, dorm. 

I no preguntis
qui és l’últim
a sortir fugint
de tant d’amor i insomni. 

AMBÉ EL NO-RES

També el no-res podria ser
alguna cosa
més, un bon grapat
d’avellanes buides, o oblidar-nos
de l’hora de partida
del tren de corda,
quan l’ànima i la llauna compartien
el pot precintat. 

Exactament això, el pixum
és l’element sagrat que fa florir
rosers i llessamins
i cactus somnolents. Llavors
les ulleres s’entelen
de tant de plaer, aquesta bombolla
que sempre puja i esclata rere els vidres. 

NO TRIGARAN

Em mires? Sí, sóc jo,
acabo de baixar de l’últim
graó de l’univers -en diuen, del monstre,
l’expansió que no para- I ja visc,
ja sóc cru i visible, ja sóc
darrere meu. Al meu davant
sou tots vosaltres, us hi he posat
sense voler, per amor, per completar
feliçment, el cercle familiar. No trigaran
els déus a passar llista: llavors
guanyaran els absents
i els dèbils, els que mai no fem tard
a l’hora de morir.
És per aquesta causa
que el món rodola en el sentit del vent.