1. El de despullar-seEn Pep ens diu que si volem escriure poesia serà necessarique ens despullem i em fa venir ganes de tocar la campana,llançar-me a l’oceà i que em mulli l’ona. Recordant quemenys és més i que massa pot ser un desastre he tancatels ulls i he trobat un desig retallat al cel, m’he preguntat sitambé la meva lletra s’assemblava a la de la meva mestra,mentre Volodos m’obria els ulls obrint els seus i s’arrancavaal piano amb la música d’un altre mestre, el de les congues...ui, perdó, volia dir el de les fugues... en què estariajo pensant?

3. El de la suor dels altresMés idees em llisquen pel front en el tercer pròleg. Sí, ara ja sé que el mirall i jo no ens farem mal el dia que em deixi bigoti, que voldria tornar als divuit anys i mirar-me el melic, que aniré de dia cap a la fosca i de nit cap a la llum. I penso, per què no treure’ns la roba i jugar? Ara, si pot ser sense arribar a l’albada i haver de morir fulminats! Tan sols besant-nos amb petons preludiats per The Duke. I llegiu vosaltres mateixos una notícia de rabiosa actualitat: Cada dia hi ha més gent que es guanya el pa amb la suor del front dels altres! Segur que ara també voldreu ser com una ona que només pensa a estimar, oi? (fragments del pròleg de Josep Olivé)