En llocs - Teresa Tort Videllet

Aquest llibre s’ha bastit sobre tres espais distints: els exteriors, sense fronteres tangibles o amb uns precaris perímetres a cel obert; els interiors, a sopluig dels elements o a recer del que ens pertany, i els enlloc, que són l’àmbit de tot allò intangible que ens delimita. L’existència nostra hi fluctua entremig: sortim del cau però hi tornem. I moltes vegades, simplement ens sostenim sobrevolant un punt immaterial, fet de memòria, de dolor, de voluntat i de desitjos.

Que els itineraris per on transitem ens governen pell i mirada, que nosaltres ens autodefinim a través dels racons que habitem i que l’escenari de l’ànima no es mesura amb una magnitud física ja ho sabíem. En aquestes pàgines no es fa res més que afirmar-ho des d’unes circumstàncies subjectives.

Teresa Tort Videllet (Tortosa, 1967).
És filòloga i s’ha dedicat professionalment a difondre la llengua catalana, primer al TERMCAT i des del 1991 al Consorci per a la Normalització Lingüística.
Col·labora a L’Eco de Sitges i és autora del blog de Vilaweb ‘Agafada al vol’. Forma part del col·lectiu d’acció poètica RIMS de Sant Pere de Ribes.
Ha publicat relats en diversos llibres col·lectius i dos llibres d’assaig: 100 paraules ebrenques agafades al vol (Cossetània, 2019) i Paraules alades (Onada Edicions, 2024). Va rebre la Rosa d’Or de la Pau de Poesia als Premis Castellitx 2024 per Gramàtica fútil, publicada a la col·lecció La puça del petroli d’aquesta mateixa editorial. Aquest és el seu segon recull poètic.

Exercici lliure

La vinya és una mà estesa.
Hi dansen els pàmpols.
Hi corre el silenci
com un gos invisible.

Setanta metres cel amunt
unes aus fan acrobàcies.
Arran de terra
unes siluetes branden canyes.

L’harmonia té una lletra muda.

Hotel

A la cent trenta
com una mar en calma
un llit reposa.

No hi ha records
penjats al llum del sostre
ni enlloc, paraules.

Sense paisatge,
només l’estor translúcid
hi guspireja.

L’espill replica
d’enfora de la vida
fortuïts hostes.

Tant l’amor furtiu
com el vincle perenne
per torns hi coven.

A la cent trenta,
de tot l’humà que hi nia,
no en queda rastre.