Esta página está en construcción.

Heu caminat, lectors venturosos, damunt d’aquests còdols-paraules: una passera esglaonada de sons i de llum silent. En cada trepig, un reflex cap endins harmonitza el jo i l’altri: una passa entre línies, l’embranzida d’un salt i un fer camí al llarg dels versos —és el camí qui ens fa fer-nos.

Tenim la pols, el fang i les pedres de les senderes que tresquem. Tenim la poesia per enlairar-nos —amb les ales del cor volar.
La paradoxa vibra en un ritme al·literat; vibra l’espai en blanc, el fora i el dins, i el buit entre les paraules que es fragmenten per la impossibilitat de dir. Dipositària de la fragilitat de l’ésser, el cos de la paraula també calla. Sentim, abans que el poema, el silenci del poeta: l’espai que ocupa l’indicible en els seus versos, la radicalitat de ser i de no ser en les paraules: dualitat sonora i callada del llenguatge poètic.
La poesia de Xavier Serrahima infanta camins en el silenci de la nit, crea l’estat poètic en els lectors. Il·lumina, encén el pas amb el dir i el no dir —que diu molt, ens diu i perfà el nosaltres. Impel·leix el caminant a preguntar i a preguntar-se, lluny del recer del sentit clos; n’excava en l’ànima fonda, en la nuesa viva sobre la terra. Descalcem-nos, doncs, damunt el miracle de la seva poesia.
Epíleg d'Empar Sáez