Les danses del pebre - Joan Vinuesa

Les danses del pebre ens parlen, entre altres moltes coses, de la dificultat d’entendre la realitat, el pas del temps i la recerca de la identitat. El poeta no ofereix respostes definitives, sinó que convida el lector a acompanyar-lo en un viatge de recerca del sentit de l’existència i del propi recorregut vital: el misteri i el sobrenatural, la por davant del desconegut, la frontera entre el món visible i l’invisible, el silenci i la solitud, la presència d’allò que no es pot explicar racionalment.

Els poemes expressen una confiança en la possibilitat que, algun dia, el que pensem, el que intuïm, el que creem i el que som deixin d’estar separats. Una aspiració a la coherència: que el llenguatge sigui fidel al pensament, que els esforços per comprendre el món donin fruit i que les conviccions es puguin viure amb naturalitat, sense hipocresia, de forma plena. Només aleshores les persones podran mostrar-se tal com són, i el llenguatge esdevindrà una expressió veritable de l’experiència humana.

Joan Vinuesa (Barcelona, 1952).
Soc un català de Barcelona, de pare sastre i mare taquimecanògrafa i cuinera de casa i tot. M’agradava tant anar pel carrer que els pares, preocupats, em van inscriure en un agrupament escolta. Allà vaig aprendre la simpatia per les muntanyes i també per la llibertat. Perseguit pel dictador, un cop mort, emprenc les pertinents voltes pel món. Decideixo que els meus visionaris dibuixos siguin pintures i neix l’artista que ja era. També neix un bessó poeta. Estic quaranta-cinc anys pintant i escrivint. Visc al marge dels reunits. Continuo igual. Tinc 74 anys. Entre els perills dels grans canvis la pintura marxa de mi, la poesia encara em té.
Vaig publicar els meus primers llibres de forma artesanal primer El crit de l’òliba i després  Llibrets de la Sopa Negra. He publicat també a editorials com LaBreu (Alè per un drac), Pont del Petroli Edicions (El corn del sègol) o Tanit (La sardana dels dimonis).